Qui et vol bé, et farà gaudir

Natàlia Pla

Hi ha una pila de dites que enlloc de reflectir saviesa popular, el que fan palès és el grau de deformació que patim: qui et vol bé, et farà plorar; la lletra amb sang entra; el que pica, cura... Si ens aturéssim a analitzar-les, segurament el que afirmen ens faria enrere. Però, en canvi, ens deixem portar acríticament pel que diuen i nosaltres repetim alegrement; així s’escolen i es fan lloc entre les nostres conviccions atàviques.

Parlem-ne

No són gaires els qui han trobat l’equilibri a l’hora de parlar del plaer. Sovintegen els discursos tendenciosos en sentits oposats. O bé és enaltit fervorosament com un ídol al qual cal sacrificar-ho tot, o bé és rebutjat com a mostra de virtut malentesament espiritualitzada. Tant en un cas com en l’altre, el camp d’abast del plaer a què remeten, és completament reduccionista. Diguem-ho d’entrada: per descomptat que en parlar de plaer hem d’incloure el de tipus sexual; però aquesta és només una de les àrees humanes a què afecta; una de ben significativa, certament, però una tan sols. El plaer, de fet, remet a tota experiència sensitiva de l’ésser humà.

I és que l’anhel de plaer és connatural a l’ésser humà. Tant és així, que si algú cerca deliberadament de patir és catalogat immediatament de malalt.

Sense que calgui arribar a aquest extrem, però, és cert que trobem molta ambigüitat en continguts, expressions, valoracions, etc. relatius al plaer. És la manca de naturalitat a l’hora de referir-nos-en la que, d’una banda fa evident que aquesta qüestió no està ben col·locada a dins nostre; i de l’altre, provoca aquesta mena d’esquizofrènia moral i comportamental respecte al plaer que constatem en el dia a dia.

Arrels de la deformació

Però, què hi ha a dins nostre que ens porta a tantes complicacions amb una cosa que, en realitat, ens és tan pròpia?

Fent-ho ras i curt, el plaer queda desencaixat en l’ésser humà per un problema d’orgull; i no ens referim pas a un orgull de tipus religiós, sinó a un orgull en l’ésser, al que filosòficament s’anomena orgull òntic. Abans que l’expressió faci enrere a ningú, aclarim de què es tracta.

L’ésser humà és un tipus d’ésser limitat, per tant no pot ser absolut. Limitat en el temps, en les condicions físiques, psicològiques i emocionals, i en les capacitats de tot tipus.

Quan hom no accepta la seva limitació, es produeix una frustració pel fet de no ser un ésser absolut; frustració que es projecta de diverses maneres. Una d’elles afecta a l’experiència de plaer. Convençut que només pot gaudir de la vida amb plenitud —o sigui, sentir plaer—el qui és absolut, i donat que, com ja hem dit, els éssers humans no en som, d’absoluts, això provoca dues reaccions contràries però igualment malaltisses.

La primera: no tenim dret a gaudir, a sentir plaer perquè no ens ho mereixem. Aquest convenciment intern lluita amb la natural tendència a cercar experiències de goig i de plaer i acaba produint un creuament de cables, per dir-ho col·loquialment. I és que hom es castiga cada cop que desitja o experimenta alguna cosa complaent. És una mena d’autoimposició que fa que pagui amb patiment els instants de plaer de què gaudeix. Fa penitència pel fet de gaudir.

I la segona de les reaccions, donat que no pot ser un ésser absolut en tot, el que fa és absolutitzar alguna de les seves capacitats o dimensions, de manera que es fa pseudoabsolut. En el nostre cas, absolutitza la seva capacitat de sentir plaer, la converteix en el centre i prioritat de la seva vida i això el fa considerar-se —d’alguna manera— absolut, perquè domina, controla, gaudeix d’alguna cosa inapropiada de l’ésser limitat.

Per tant, a l’arrel de la deformació humana que desencaixa el plaer respecte el context de la persona, hi ha un problema d’orgull que arriba a esdevenir una autèntica malaltia de l’ésser, com ho anomenen alguns autors.

Recol·locar els fonaments

Per contraposició als comportaments malaltissos que acabem de veure, convé ara senyalar el que seria fonament per a un harmònica vivència del plaer.

L’experiència de plaer pot ser una valuosa brúixola que ens orienti en la vida perquè entronca amb el bé concret de la persona. Més enllà de l’abstracció de qualsevol principi o concepte, el goig, el gaudi, l’orgasme, el gust, la delectança... són expressions de veritat experiencial, certesa de bé respecte d’un mateix i respecte d’altres.

És clar que podem confiar en aquesta experiència plaent sempre i quan no la convertim en absoluta, deixant-se malmetre pel mateix individualisme egocèntric que tempta la llibertat, la raó o, fins i tot, la capacitat d’estimar. Com qualsevol altra dimensió humana, també la de plaer és limitada i no pas absoluta.

La solidesa, així doncs, ens vindrà per la via de l’adequació al que som, és a dir, éssers limitats. Per a esdevenir éssers humans harmònics, no hi ha altre fonament que la humilitat, aquell «caminar en veritat» de Teresa de Jesús. Humilment, reconeguem que tenim necessitat d’experimentar el goig, el plaer, el gust; reconeguem que ens fa bé, que alena l’alegria de ser vius, que il·lumina la confiança i l’esperança en l’esdevenidor. I també humilment, reconeguem que no ens en sortim prou bé, i que molts cops, tot i necessitar-ho, no és possible de vivenciar-ho. I que tampoc s’acaba el món quan és així. Perquè ni tan sols com a necessitat, no és absoluta.

Implicacions poc explorades

Que el plaer genera endorfines, hormones que provoquen sensació de benestar, ja és cosa prou sabuda a hores d’ara. Advertim, només, el perill que fóra caure en un argument conseqüencialista, pel qual convindria provocar plaer per tal d’obtenir aquests resultats. Cal dir-ho clar: el plaer és prou important dins la vida humana com per a què tingui valor «en sí» i no «per a». És una experiència que ens realitza com a éssers humans, que ens fa ser.

Dit això, destaquem encara dues altres implicacions menys tractades. I és que l’experiència de plaer es vincula, d’alguna manera, amb la de gratuïtat i amb la de misteri, tan poc cultivades com convenients per la nostra societat.

Podem provocar situacions que indueixin al plaer. Però tots hem tingut desastroses experiències de què 2+2 no feien 4. I és que no podem controlar el «tot» del plaer. Ni per a causar-lo ni per a programar-lo. De la mateixa manera que, havent-ho volgut produir no ho hem aconseguit, quantes altres situacions s’han convertit en insospitades vivències de goig, potser a partir d’una simple conversa, paisatge, aroma, mirada, carícia...

Ens costa deixar-nos gronxar per la gratuïtat. El plat cuinat amb cura atenent les nostres preferències, el perfum del gessamí que acull la trobada al pati, el tracte acurat al malalt que captiva i humiteja la nostra mirada, el so de les fulles dels arbres acaronades pel vent, les mans que desfan els petits nusos que la vida quotidiana deixa a les nostres esquenes... Experiències de plaer, lícites i plenes de bellesa que depassen l’àmbit de la necessitat com també el dels drets i els deures. Obrir-nos al plaer, ens obra més naturalment a tastar i propiciar la gratuïtat perquè ens n’evidencia el sentit més pregon.

I, per últim, l’experiència de plaer —quan no està tancada en sí, quan no és egocèntrica, quan no és utilitarista, quan és humil—, ens remet a la de misteri. Sí, perquè ens fa sentir alguna cosa que ens depassa, que no prové completament de nosaltres, que s’escau fora del nostre control però de la que en participem plenament, que respon al que som però alhora ens transcendeix.

Tant de bo féssim fora tants fantasmes com ens condicionen una sana, lliure i completa comunicació pròpiament humana. Segurament, mentre no retornem el plaer a la naturalitat que li pertoca, difícilment sabrem apropar-nos a les entranyes del misteri de la vida, de tota vida.