El plaer i el gaudi en la vida
Miquel Ruaix
Freud, inventor de la psicoanàlisi, va conceptualitzar el plaer com un dels
principis bàsics que regeixen el funcionament del psiquisme. Aquest principi es
fonamenta en la reducció de la tensió corporal a la seva mínima expressió. El
plaer consisteix, des d'aquesta perspectiva, en mantenir l'organisme vivent en
un llindar de tensió mínim per a la seva pervivència.
Les tensions són tot allò que produeix un cert
patiment. El plaer és l'absència de dolor i de patiment, ja sigui psíquic o
físic. Aquesta concepció del plaer com a reducció de les tensions, porta, en la
seva expressió més radical a un cert nihilisme, a experiències de contemplació
o meditació. Aquestes vies han estat explorades per diferents corrents
filosòfics i religiosos.
Hi ha plaers comuns com no fer gaire res a les
vacances, reduir l'activitat diària, dormir més hores, fer tot el que hem de
fer d'una manera més relaxada, sense les presses i els neguits habituals;
"amb la calma", que diuen alguns adolescents, com a resposta, quan
se'ls dóna pressa. Tanmateix, Freud es va preguntar per què algunes situacions
penoses o doloroses en comptes d'estalviar-nos-les, ben al contrari, les
retrobem una i una altra vegada. El record inesborrable d'una experiència
penosa, un malson que es repeteix i ens desvetlla a la nit. Per què aquesta
insistència a reviure l'experiència feridora, moltes vegades buscada
intencionalment? La resposta que ens hem donat és que, per més inversemblant
que pugui resultar, hi ha un gaudi en joc.
El gaudi s'oposa al plaer, el gaudi és l'experiència
d'obtenir la satisfacció en produir i reduir un estat de tensió en el nostre
organisme. Tot tipus d'excitació és una expressió de gaudi. L'excitació
d'aquell que està a punt de fer un examen important, el patiment de
l'esportista per aconseguir una millor marca, el neguit de convèncer els altres
en el moment de l'acte de donar raó dels nostres arguments, la privació de
viure molt austerament en sacrificar allò que pot rebaixar la tensió del
treball o l'esforç.
L'ètica del sacrifici i l'esforç està al servei del
gaudi.
La relaxació, la contemplació i la meditació estan al
servei del plaer.
Cadascú de nosaltres té unes condicions de gaudi que
ens són específiques i singulars. Aquestes formes de gaudi van més enllà de la
voluntat de cadascú. Aquell que gaudeix de la festa dels braus només ens sabrà
dir que li agrada, que s'ho passa bé. Per què a alguns aquesta festa els dóna
satisfacció i a uns altres els genera indiferència o rebuig? Tots dos ens
donaran les seves raons, si bé el que fa que una mateixa cosa faci o no gaudir
està en relació a quelcom que ignorem de nosaltres mateixos. Sabem que ens fa
gaudir, però no sabem perquè gaudim d'una cosa i no d'una altra. D'allò que ens
fa gaudir busquem repetir-ne l'experiència, les condicions de gaudi fixen la
modalitat de la recerca. En aquest sentit, som presoners dels nostres gaudis.
Rectificar o bé disminuir la potència que certs gaudis
tenen en les nostra vida és possible en la mesura que ens donem l'ocasió
d'esbrinar les claus inconscients que els han ordenat i fixat. Això no treu,
que cadascú sigui responsable de la modalitat del seu gaudi encara que no
sàpiga perquè el fa gaudir una cosa i no una altra. Si bé la satisfacció que el
gaudi produeix ens fa ser-ne els seus servidors, no tots els gaudis tenen les
mateixes conseqüències per a nosaltres. Hi ha vassallatges productius i
d'altres que són destructius pel subjecte que els pateix/frueix.
L'ètica del treball, de l'esforç, de les coses ben
fetes s'inscriuen en un marc de valors que, en la societat actual, es
contraposen al valor del màxim consum en el menor temps i esforç possible. Els
ideals que valen pels pares són sempre una referència pels fills, ja sigui per
subscriure'ls, ja sigui per oposar-s'hi. Ja sigui d'una manera, ja sigui de
l'altre, cadascú ha de fer la seva pròpia construcció del que val la pena o no,
del que importa a la vida. Si el gaudi no es pot nuar a valors com el respecte
d'un mateix per la seva pròpia paraula o al mèrit d'aconseguir allò que volem
en un compromís responsable, aleshores, es pot obrir un temps de deriva, de
deslligament del gaudi en relació a l'esforç i el compromís. En aquesta deriva,
es produeix una caiguda de valors, una desidentificació
que té com a conseqüència una fragilització
subjectiva. La via per a nuar el gaudi a altres valors menys constructius queda
oberta: des dels joves o adults que
s'aparten dels altres perquè se senten incòmodes socialment en "no veure's
a la seva alçada" a aquells altres que s'agrupen i surten sempre apinyats,
allà on van els altres van ells, és l'únic que els interessa. Els primers
corren el risc d'aïllar-se socialment i de fer-se
addictes a xarxes o jocs per internet, els darrers,
de caure en una altra mena de gaudis, les addiccions tòxiques.
La barreja de patiment i satisfacció que tot gaudi
comporta pot fer decantar la balança cap el malestar que genera subscriure
formes destructives de satisfacció. El patiment psíquic és una porta per a
cercar ajut, per a posar en qüestió el nus de gaudi construït en un temps de
caiguda de valors on, pel que sigui, el subjecte no ha pogut trobar cap altra
solució als interrogants de la seva existència. El compromís amb el propi
malestar és un poderós motor per a cercar un ajut que permeti al subjecte la deconstrucció d'un gaudi mortífer per a donar-se
l'oportunitat de produir un nus de gaudi més benèfic a partir de valors que ha
desconsiderat en altres moments de la seva vida.
El plaer i el gaudi són constitutius de la nostra
subjectivitat, tant si volem com si no, hi tenim un lligam, la qüestió és que
el preu a pagar pel lligam singular que s'ha produït en nosaltres, més enllà de
la nostra voluntat, no sigui excessiu o mortífer a causa de la satisfacció que
en obtenim. Tanmateix, tots tenim l'oportunitat, a través d'una psicoanàlisi,
de rectificar o reduir el pes de l'un i l'altre en la nostra vida.
Miquel Ruaix és psicoanalista i psicòleg clínic
mruaix@invenio.org