ENTREVISTA NAJAT EL HAIXMI, ESCRIPTORA

“La identitat de cadascú està configurada de diferents retalls”

Ja han passat dos anys des que va rebre el premi Ramon Llull. Encara el persegueix L’últim Patriarca?

D’alguna manera sempre em perseguirà. A algunes persones els sorprèn que ho defineixi així, però va ser un procés traumàtic. Jo no era coneguda, ni famosa, ni tan sols volia ser-ho. Em va costar saber-me acostumar.

Najat sempre diu públicament que no és cap exemple per ningú. Però no negarà que el seu cas ha estat mediàtic, per ser el primer o perquè molta gent s’hi ha sentit reflectida?

Quan dic que no sóc cap exemple de res vull dir que no m’agrada ser una mona de fira que alguns fan servir per intentar mostrar vés a saber què. L’únic que vaig fer jo d’especial va ser escriure i fer-ho sobre un fenomen molt important a Catalunya: la immigració. És xocant que en un país format per persones nouvingudes hi hagi tant poca literatura sobre el fenomen migratori. Catalunya és un gran país que sense la immigració no es pot entendre.

Al llibre, fins i tot a la mateixa Najat persona, la identitat és un aspecte essencial. Per què?

Ser o no ser d’un lloc és determinant. Únic per la persona. Jo no sóc d’aquelles que afirma que la identitat és una cosa banal i que l’única ciutadania que existeix és la del món. Això és intentar banalitzar una essència determinant de la persona.

Però la identitat de les persones immigrades o, més aviat, la manera que elles mateixes es veuen, no resulta intuïtiva.

Gens! Potser no és el cas de tothom, però jo mateixa vaig tenir un conflicte identitatri. Es fa difícil saber d’on et sents, d’on ets i com interpretes tot el que està passant. Un dels processos més traumàtics de les persones immigrades, potser no gens estudiat, és el fenomen de l’aculturació. Les persones no s’entenen sense el context i el col·lectiu no s’entén sense les persones. La persona té un determinat context fet de persones, imatges, símbols i d’altres elements essencials. Quan algú marxa passa de ser socialitzat per un entorn concret, definit i ampli a ser socialitzat pel pare o la mare. I, tot sovint, ni això. A més, la situació dels col·lectius més propers tampoc és senzilla.

I com es va assentar la Najat identitàriament parlant?

[riu] Potser encara ho estic provant. Sempre afirmo que la identitat de cadascú està configurada de diferents retalls. No ara que la societat diuen que és multicultural. Abans també passava. Cadascú ha de ser trobar la manera d’assentar-la. Cadascú ha de trobar el seu propi camí, el seu lloc. Jo ho vaig fer escrivint.

Escrivint?

Quan escric, encara que a vegades penso que sóc reiterativa, hi ha dos temes que sempre surten reflectits. Almenys tal com jo interpreto els textos. La identitat i el perquè escric. L’escriptura ha estat la meva manera de fer un pas endavant, de consolidar la meva trajectòria vital. La Najat escriptora és, essencialment, la Najat.

Quan va començar a escriure?

Als 15-16 anys. Vaig tenir un gran mestre que em va marcar profundament. Un dia li vaig dir que volia ser escriptora. Ell em va dir, sec, “doncs escriu!”. I així ho faig fer. Als 17 anys vaig escriure un conte que parlava d’una història d’amor al Rif. Em van donar un premi.

Sé que li hauran preguntat moltes vegades, però la gent es va sorprendre que una dona, marroquina i en català guanyés un premi?

Menys del què em pensava, tot i que sempre hi ha extraterrestres que se sorprenen. Quan vaig guanyar el premi als 17 anys em van arribar a preguntar si els immigrants necessitàvem guanyar un premi literari per integrar-te! Però la paraula integració s’ha tergiversat.

Tergiversat?

Es confon tot sovint per assimilació. I és clar que aprendrem català si venim a viure a Catalunya! A Vic viure sense saber català és condemnar-te a l’aïllament, a no voler ser. És fer el mateix que fa molta gent d’aquí: consolidar els teus prejudicis i deixar que t’amarguin la vida. Però la integració s’utilitza políticament i socialment. Quan sento: “Mira, ja l’hem integrada”, m’espanto. Sé que el fenomen migratori és recent i que pot crear impactes, però això no vol dir que tots aprenem de nosaltres mateixos.

La molesta que la comparin amb Paco Candel?

Molestar-me no. Però se’n fa un gra massa. Jo només escric. I intento parlar del què crec que pot interessar i fer reflexionar. No sempre ho aconsegueixo, però com a mínim ho intento.

En el seu llibre és molt dura amb determinats personatges. Retrata un món masclista de la cultura marroquina i d’altres aspectes dolorosos. Ha rebut crítiques dels seus companys?

Crítiques no. Hi ha gent que em diu que no comprèn perquè he estat així de dura. Però és que jo no intento descriure la cultura marroquina, seria molt pretensiós! Jo només faig una novel·la. Una vegada una dona amaziga em va dir que havia estat molt dura amb el pare del protagonista perquè maltractava a les dones. Aquell mateix dia van matar a un poblet de França a un dona per violència domèstica. Va entendre que hi ha certes coses que, malauradament, són universals.

Ha estat més fàcil del què es pensava entrar en els circuits literaris?

No, al contrari! Jo al principi em pensava que viure del món de l’escriptura era senzill. Escri-vies, si era bo la gent ho comprava, i ja està. Però quan entres veus que el món és tancat, tothom es coneix i els mecanismes d’entrada costen. La cosa es complica si ets dona. Però el procés ha estat satisfactori. Poder guanyar-se la vida escrivint és potser el millor que pot haver-hi.

Quin és el seu proper projecte?

Una novel·la [riu]. Avui a la carnisseria, mentre feia cua, he vist que l’estava escrivint al revés. Potser això fa que tardi una mica més.