El triangle de la seguretat
Hèctor Mora Campón
Vagi per endavant que no sóc un expert sobre el tema i
que l'única pretensió article és provocar al lector perquè reflexioni sobre un
tema preocupant i complex que crec no podem abordar amb tòpics ni amb presses,
si és que volem fer bé la feina.
Potser deuen haver llegit, a mitjans d'octubre, els
resultats de l'enquesta de Victimització i Opinió
sobre la Seguretat de Barcelona (EVB). Uns resultats que vénen a alimentar
encara més el debat estrella que certs mitjans de comunicació s'han encarregat
de promoure els darrers mesos: el de la seguretat.
La característica que em sembla més interessant
d'aquesta sèrie d'enquestes (que es publiquen des de 1984) és que recullen tant
les denúncies sobre delictes de l'any, com la percepció de
seguretat/inseguretat que tenen els ciutadans. Cada cop que en llegeixo els
resultats, em sorprèn la diferència entre realitat i percepció.
M'atreveixo a avançar que en l'enquesta de 2010, que
no veurem fins a finals de proper any, la percepció d'inseguretat es dispararà,
mentre les dades mostraran un manteniment del nombre de denúncies. I em
sorprendria molt, ara que encara duc posat el barret de pitonissa, si la gran
majoria no veuran en l'Ajuntament l'únic responsable de la situació.
Què pensaran de mi si els dic que vostès i jo som tant
o més responsables que l'administració per aquesta situació d'inseguretat? No
em refereixo tan sols a la percepció que recullen les enquestes, sinó que també
els acuso i m'acuso dels delictes que es produeixen.
Si a hores d'ara m'han acceptat l'atac, i encara no
han passat pàgina, els proposo anar a pams.
Quan s'afronta el debat sobre la seguretat, la majoria
de persones es mouen en el territori de l'acció policial i es pregunten quines
mesures coercitives cal desplegar per reduir els índexs de robatoris (amb el
perill de voler "matar mosques a canonades"). En paral·lel, un grup
més petit augmenta el focus de l'anàlisi i té en compte quines són les arrels socio-econòmiques que hi ha darrera d'aquests delictes (i
algunes vegades cau en el parany de criticar les accions policials, al·legant
que les mesures repressives no serviran per atacar les causes dels delictes:
les desigualtats socials).
En aquest article els proposo obrir encara més el
focus i veure el grau de responsabilitat que tenim tots plegats en la nostra
seguretat. L'explicació és ben senzilla, però per fer-ho més "visual"
he escollit un triangle com a imatge que resumeix les principals idees.
Comencem. Prenc com a base que la societat actual, tal
i com la coneixem, és resultat de la interacció o tensió entre tres actors, que
podríem situar en els vèrtexs del triangle: els poders públics, els col·lectius
i el ciutadà. Els valors comuns, els projectes socials, i les polítiques de
millora són el resultat d'aquesta tensió, i tenen la seva gènesi en algun dels
tres actors. La manera com aquests valors, projectes o millores s'acaben
configurant o pactant depenen del paper i la força dels actors en cada moment.
Així doncs, la responsabilitat és compartida perquè el resultat final depèn de
l'acció o inacció de tots tres. Si projectem aquesta imatge sobre el debat de
la seguretat, ràpidament sorgeixen dos interrogants: quina és la
responsabilitat de cada actor, i si hi ha cap responsabilitat compartida.
Els poders públics
El paper dels poders públics és segurament el més clar
i debatut. Estarem d'acord en què ells són els responsables últims que
existeixi un marc legal adequat, i uns recursos judicials i policials
suficients per sancionar els delictes. És difícil de justificar que els
mateixos a qui atorguem la legitimitat de fer les lleis i gestionar els
recursos comuns, al·leguin dificultats "legals i de recursos" per
poder fer la seva feina.
Però hi ha una segona responsabilitat, que em pregunto
si té prou consens: la del disseny del territori. Em comentava una amiga que la
seva mare sempre li havia prohibit passar per un estret tram de carrer en forma
de L que queda ocult darrera un edifici, perquè patia per qui s'hi podia
amagar. Naturalment, la solució òptima no és deixar-hi de passar, sinó fer-hi
millores en el disseny perquè deixi de ser recòndit. És cert que no sempre és
fàcil millorar la ciutat "heretada" amb un urbanisme que sàpiga
combinar la percepció de seguretat amb el respecte per la tradició, la
preservació de la intimitat i l'ús cívic. Però hi ha ciutats que mostren que la
imaginació hi pot ajudar molt i que cal tenir en el disseny del territori
(sigui o no urbà) una de les prioritats.
Els col·lectius
En aquesta categoria hi encabeixo des d'associacions
de barri fins a mitjans de comunicació (o tots aquells grups que tenen
responsabilitats diferents a les dels poders públics i dels ciutadans). Sóc
conscient que és un grup molt gran i divers, però és útil per raons de síntesi
i de simplicitat.
Els col·lectius tenen una gran responsabilitat en la
creació d'alarmes socials. En el camp de la seguretat, la línia entre la
crítica necessària i la psicosi és molt fina. Per això no hauríem de consentir
una utilització partidista de la seguretat, ni els afanys d'alguns mitjans de
comunicació que volen decidir què s'ha de fer i quan, ni les tàctiques
d'algunes associacions que pensen que "a río revuelto, ganancia de pescadores".
No estic defensant l'autocensura, sinó la responsabilitat de tractar el tema
amb propostes i amb l'objectiu de trobar solucions, enlloc de rendiments
polítics o de guanyar poder d'influència. Però el paper col·lectiu en la seguretat
no només es limita a la creació d'opinió, sinó que la seva força principal rau
en la creació de xarxes i activitat socials. La participació col·lectiva
desinteressada afavoreix la creació de xarxes de suport, el coneixement entre
els membres de la comunitat, i el manteniment de la vida al carrer més enllà
dels horaris laborals. El fet de passejar pel propi barri reconeixent als
altres veïns, en carrers i places en què hi ha activitat, genera una situació
de seguretat inassolible pels poders públics.
El Ciutadà
Darrerament els ciutadans hem reivindicat, cada cop
més, el nostre paper d'actors polítics, donant la nostra opinió a més del
nostre vot. El que tot sovint oblidem, o potser ja ens està bé oblidar, és que
exercir de ciutadans també comporta responsabilitats. En l'àmbit de la
seguretat, és especialment important no oblidar la repercussió de les nostres
accions individuals. Sense caure en la paranoia, hem de tenir en compte que
aquella picaresca que a nivell individual no ens sembla greu, pot esdevenir un
problema col·lectiu si som molts qui la fem. Em refereixo a petites accions com
comprar una cervesa a un "llauner" en qualsevol concert a l'aire
lliure. Segurament no ens parem a pensar que el manteniment de les xarxes
socials depèn de col·lectius amb recursos suficients, que molts cops aconsegueixen
dels diners que obtenen d'organitzar activitats obertes; i que al mateix temps
la nostra compra dóna peu a la creació de màfies que, un cop instal·lades,
generen tensions socials de les quals posteriorment en patirem les
conseqüències.
Però la responsabilitat també implica decisions no tan
diàries en les quals hem de ser coherents entre allò que fem i allò que exigim.
Quan prenem la decisió que volem viure de manera "diferent" a la
resta, hem d'assumir els costos que aquesta diferència comporta. Em refereixo,
per exemple, a la inseguretat associada a les urbanitzacions. Tenim tot el dret
a comprar-nos una casa i a preferir una urbanització extensiva enlloc de la
densitat de població, però llavors no podem exigir disposar dels nivells de
seguretat que hi ha en entorns més densos. No seria just que la forma de vida
d'uns pocs beneficiats, que viuen més amples, comporti un cost extra al
conjunt.
El coneixement de l'entorn en què vivim és una altra
de les bases de la seguretat. Ens sentim més tranquils caminant en aquells
entorns coneguts, i envoltats de persones que coneixem. És obvi que aquest
esforç de relacionar-nos és personal i depèn de cadascú, però hem de saber que
l'anonimat té com a part negativa el
sentir-nos sols i insegurs. La suma de decisions individuals a favor de la
relació amb el veïnat o bé a favor de l'anonimat configuren el model de
seguretat que el conjunt necessitarà. En aquelles societats on el ciutadà
valora el seu anonimat, les persones s'organitzen només davant un problema
comú, i entenen l'espai públic com un lloc de connexió entre espais privats. En
contraposició, en les societats en què es valora que els ciutadans es coneguin
i es relacionin, es generen projectes, valors i anhels col·lectius; i es percep
l'espai públic com el lloc natural per relacionar-nos i expressar-nos. En el
primer cas és on la seguretat necessita que es dissenyin centres comercials
vigilats o barris emmurallats, i en el segon és on la seguretat comença en la
relació entre veïns a la plaça o al parc.
Espai públic
Si rellegim els arguments que han aparegut en el debat
públic sobre la seguretat, un veurà que majoritàriament reclamem que hi hagi
seguretat en l'espai públic com a base de la seguretat col·lectiva. Això és
així perquè és en l'espai públic on les responsabilitats dels diferents actors,
poders públics, col·lectius i ciutadans, interaccionen. El debat obert sobre
l'espai públic en el nostre país demostra que aquí hem apostat per un espai
públic de qualitat, viu i respectat per tots. Ara el que cal és entendre que la
responsabilitat per aconseguir que aquest espai públic sigui "segur"
és compartida.
Vetllar per la qualitat de l'espai públic correspon
als poders públics, que han de dissenyar, legislar i dotar de manera adequada
perquè els ciutadans el puguem utilitzar lliurement. La seva vitalitat és
responsabilitat dels col·lectius, que han de treballar perquè els carrers i places
segueixin sent un lloc d'expressió i d'activitats socials. I en tercer lloc, hi
ha una part de la seva seguretat que depèn en gran mesura de les decisions que
prenem individualment cada dia. Cadascú de nosaltres hem de defensar l'espai
públic amb paraules i amb accions.
Confio que aquestes reflexions sobre la
responsabilitat compartida hagin contribuït a obrir algun debat. En qüestions
de seguretat, si la crítica (necessària) no va acompanyada ni de l'acció ni de
l'acceptació de la responsabilitat individual i col·lectiva, l'espai que deixem
d'omplir es converteix en el lloc on la inseguretat s'instal·la, impunement,
per fer de les seves.
Hèctor
Mora és politòleg / hectorcampon@gmail.com