La seguretat com a actitud

J.Enric Armengou

Segons la Reial Acadèmia de la Llengua una cosa segura ha de ser "lliure i exempta de tot perill, mal o risc". Per aquest motiu és impossible, a la vida, estar segur: hem de conviure amb la inseguretat que ens genera la incertesa del futur. És més, la vivència de la inseguretat és un dels esperons que ens ajuden a créixer i millorar les coses. Que difícil és crear des de la seguretat i la comoditat! Aleshores, si això és així... com és que la inseguretat és un dels factors d'angoixa més important d'aquest moment històric?

Com hem vist "la seguretat absoluta", a més de ser avorridíssima, és una utopia. Però com tota utopia, l'objectiu no és arribar-hi, sinó apropar-nos-hi. Quan més a prop estem de la seguretat, més bé ens sentim. La seguretat no és un fet polític, ni tan sols un fet social, sinó un fet personal. La sensació i la vivència de la seguretat es troba dins un mateix. Per tant, la seguretat familiar, social i política dependrà de què cadascú de nosaltres siguem persones segures.

Quan camines per la muntanya -suposem que vols arribar al Matagalls, el pic més alt del Montseny- t'enfrontes a diferents situacions. Si has fet el camí diverses vegades vas més tranquil -confies en tu mateix-. Si és el teu primer ascens i t'acompanya alguna persona experta, confies en ell. Si és la teva primera ascensió però portes un bon mapa i saps on ets, estàs bastant tranquil -confies en el mapa i en les referències-, però només estàs segur quan veus el cim. Ara bé: si és el teu primer ascens i no saps ni on ets, ni com pujar i no saps on vas i, a més a més, et trobes amb un altre excursionista encara més perdut, la sensació d'inseguretat és angoixant.

Amb aquesta metàfora podem entendre com la inseguretat és un factor generador d'estrès i una malaltia psiquiàtrica de la societat actual. La seguretat es basa en la confiança en els propis recursos, la confiança en els altres i la confiança en les referències externes. Però avui en dia es diu que no confiem en nosaltres mateixos, veiem que moltes persones són falses i els referents de valor són atacats de forma estrident. Davant aquest aparent panorama desolador diuen que moltes persones reaccionem, per no caure, amb una fugida cap endavant i comencem a buscar sensacions, a buscar solucions immediates i efímeres i busquem la seguretat en el poder o el diner, amb la inseguretat que aquest un dia s'acabi, ens el robin o s'esfumi. Quan més ràpid vas amb bicicleta, menor és el control i més forta pot ser la caiguda. Genèricament tots estem d'acord amb aquesta afirmació, però tots coneixem persones que no compleixen aquest patró i, per tant, ens poden servir de contrafort per apropar-nos a la utopia de sentir-nos segurs. I, per tant, estar tranquils en el nostre ascens al cim cosa que ens permetrà gaudir del paisatge.

Quan ens apropem a una persona segura, realment segura, el primer que ens transmet és "autenticitat". És diferent a una persona dominant, que sembla segura però a qui tothom té por. La seguretat no és una habilitat, no és un estat, és una actitud. Quanta angoixa vital i solitud genera la inseguretat d'haver de fer veure que som segurs, és a dir, dominants? L'autenticitat és un valor -i entenc com a valor allò que incorporat a la teva vida fa que jo sigui millor- i, per tant, resideix en l'autoconsciència (saber qui ets, reconèixer els teus orígens i valorar la teva tradició i assumir-la com a pròpia); en l'autoconeixement (conèixer les teves qualitats i les teves habilitats) -és intel·ligent que allò que veus en els altres com a valor ho incorporis a tu, no que et disfressis d'aquell valor, per això és fantàstic viure en societat-; i en l'autodirecció (és la capacitat d'implicar-nos en les decisions que prenem).

Una persona és feliç quan, sabent qui és i d'on ve, accepta les seves qualitats i basant-se en aquestes les dirigeix a aquells valors que li donen sentit. Quan això falla, abans o després, apareix la inseguretat existencial. Quan un rebutja els seus orígens (família, tradicions, cultura...), quan intenta desenvolupar qualitat que no li són pròpies (obsessió per la imatge, responsabilitats socials o professionals per les quals no en té facilitats, conductes per ser acceptat pel grup...) o quan un se sobreimplica en objectius que són caducs (cosa que genera inseguretat de futur: hedonisme, diner), objectius parcials (cosa que també genera inseguretat de futur: poder, prestigi professional) o buit (que generen inseguretat de present: consumisme)... en descobrir que tot això no ens genera sentit ens aboquem al buit existencial i, conseqüentment, a l'angoixa.

Poc temps després d'estar al costat d'una persona autèntica perceps "confiança". Te'n pots fiar i sense adonar-te'n sents que estàs tranquil al seu costat i t'és fàcil compartir les teves coses, fins i tot, els dubtes i els temors. I quan marxes sents el desig de treure el millor de tu mateix i compartir-ho amb els teus. "Avui he estat amb una persona que valia la pena", dius. En canvi, quan connectes amb una persona "falsa" o "corrupta" i és en un entorn fals totes les nostres defenses es despisten i la nostra resposta és l'aïllament (depressions, alcoholisme, toxicomanies, bulímia, obesitat, hikikomori japonès, joc patològic, corrupció...), l'adoctrinament (tribus urbanes, sectes...) o l'atac (agressivitat, paranoia, oportunisme, especulació), però, al final, solitud i inseguretat.

La seguretat és una utopia que ens atrau. La recerca de la seguretat és una necessitat bàsica, i com a tal tenim la necessitat que ens empeny i l'interès que ens atreu a obtenir-la. Però per estar segurs hem d'acceptar-nos tal com som, potenciant les nostres qualitats i millorant els nostres defectes i implicant-nos de forma entusiasta en aquells objectius que ens atreuen i que quan més a prop estem d'aconseguir-los, malgrat l'esforç del camí, més bé ens sentim. Aquesta actitud, quasi de forma necessària, com totes les coses importants, es comunica als altres i en no haver de comparar-te ni competir es podrà compartir alhora que sentir-se acompanyat.

La seguretat més que un estat és una actitud; no confio en el resultat sinó en el mètode. I, així, podrem ser com l'expert excursionista que gaudeix del paisatge perquè se sent còmode per on camina.

J.Enric Armengou és psiquiatre i director mèdic del Centre ABB