Maternitat, paternitat i moviment

Rosa Garcia

La Laia es mou entre les aigües i el meu cos sembla un mar ple d'onades. La miro i no puc deixar de pensar. Fa temps que sóc lluny dels cànons de bellesa estàndard però sorprenentment cada cop m'agrado més, m'he alliberat en part de l'esclavitud estètica occidental.

Pares… ens queda un mes i escaig i encara no sabria definir el que sentim. Vam decidir ser-ho pensant que si ens ho plantegéssim gaire mai ens sentiríem preparats del tot. Segurament és molt agosarat generalitzar, però en certa manera som conscients que formem part d'una generació amb certes característiques comunes, una de les quals podria ser l'hedonisme: sortir, entrar, anar al cinema, gaudir d'una llibertat conquerida d'alguna manera de la que no en som prou conscients i que ens l'hem pres com un dret inalienable de les nostres vides. Malgrat tot encara vam recollir algunes engrunes de la cultura de l'esforç i ens sentim ben preparats per moltes coses, percebem el canvi com a part de la vida, ens adaptem al món en continu moviment. Hem crescut amb la idea que es pot lluitar des dels moviments de base, no des dels partits polítics, per aconseguir petites fites socials i a la vegada gaudim de certa despreocupació que ens permet anar tirant endavant amb l'únic objectiu d'aconseguir ser feliços. Una de les coses per les que no ens acabem de sentir preparats del tot és per ser pares… ens costa encaixar la renúncia… així que hem esperat a la trentena, tenint la sensació, falsa o real que hem viscut amb escreix tot allò que volíem viure i amb la il·lusió de creure que podem ser pares responsables i no renunciar a les nostres inquietuds.

Malgrat que tot això pugui recordar a certa frivolitat, crec que ens hem pres seriosament, molt seriosament, el terme maternitat i paternitat responsable, escollint el moment, decidint quan som persones que podrem gaudir, preparar i treballar conjuntament per acompanyar a una altra personeta per aquest món. I aquest terme tan senzill, escollir, sento que em distancia brutalment d'altres realitats femenines. Puc escollir ser mare, puc escollir quan i com vull ser mare, i podria escollir també no ser-ho i no per això em sentiria menys dona. Per mi tota la reflexió entorn la maternitat rau en torn d'aquest concepte, en el privilegi de viure en una estructura social on des de fa un temps, no gaire llarg, tot s'ha de dir, s'ha anat introduint la idea que la dona no està indissolublement lligada a la maternitat ni a la vida domèstica.

Sé que no seré una "supermama" i que no aconseguiré mai tenir la meva caseta endreçadeta com la rateta netejant l'escaleta… i per sort el moment en el que visc no em fa sentir menys valorada per això. Sento una gran alegria que va creixent cada dia dins meu, però he tingut temps de conèixer-me i reivindicar-me com una persona inquieta, independent i autònoma i no hi puc renunciar-hi. No seria feliç i no faria feliç a aquells que m'envolten. Per sort la feminitat actual abraça amb tota la il·lusió la maternitat però valora la realitat complexa de la dona, que ja no està lligada només al món de la reproducció sinó també al de la producció i ha obert la porta de casa per englobar no nomes els espais privats sinó també els públics, anteriorment guardats gelosament per la masculinitat.

La maternitat per sort en el meu cas és una realitat plural; som dos. La meva parella intenta escapar-se també de tot allò que ha mantingut als homes relegats i tancats en espais concrets, relacionats amb l'agressivitat, el pater familias proveïdor i allunyat de les emocions. Tampoc ha estat un camí fàcil pels homes, als que se'ls ha negat l'accés a la vida emocional i a gaudir dels seus sentiments compartint els espais de l'educació i de la família amb més llibertat. Per sort les dues esferes s'estan barrejant i em sento tremendament afortunada de poder atorgar a la meva parella un dret que també se li ha estat negat implícitament pel control de les identitats socials que tota cultura exerceix sobre els seus ciutadans. Ell també té dret a escollir com vol ser pare i escull participar de manera activa en l'educació dels seus futurs fills.

Tots dos hem assolit majors espais de llibertat en relació a la nostra paternitat i maternitat i hem escollit ser pares, quan ser-ho i dia a dia anirem descobrint com. De maneres, n'hi ha infinites, de varietats, innumerables. Aquesta realitat és la nostra.

I ara que ens trobem en aquesta tessitura, pensant en la responsabilitat que hem assumit i que tenim el deure i l'obligació de tirar endavant, ens plantegem l'ideal del que ens agradaria aconseguir. Per nosaltres la paternitat i la maternitat responsable gira en torn al concepte de la presència, volem estar presents en la vida dels nostres fills, acompanyar-los en el seu creixement inculcant l'esforç i l'autonomia, la creativitat i la visió crítica del món que els envolta, gaudint i reconeixent els privilegis que els són atorgats. Aconseguir crear personetes conseqüents, inquietes i curioses. Els temps dirà si en som capaços o si hem de canviar la nostra estratègia per adaptar-nos a aquest món difícil però meravellós i en constant moviment.

Rosa Garcia és mestra i està a punt de ser mare