L’avortament: el capitalisme salvatge
Francesc Grané

El mes de juny passat, una alumna meva de la facultat va venir a revisió d’exàmens. Em va dir que no havia pogut treballar gaire perquè havia avortat. No sé ben bé perquè, però volia fer publicitat de la seva intimitat. Sense que jo li digués res va afegir que era el seu tercer avortament.

La proposta d’ampliació dels supòsits de l’avortament així com de baixar l’edat amb què es pot dur a terme sense permís patern és una de les reformes estrella del govern de Zapatero. Al meu parer cal entendre-la dins d’un context més ampli. El de la frivolització de les relacions humanes, també de la interrupció de l’embaràs. Es tendeix a fer veure que és un fet sense transcendència, al mateix nivell que prendre’s un medicament i fer una anàlisi de sang.

1. L’avortament forma part de la mena de relacions humanes que proposa el capitalisme salvatge. Cal entendre’l en el context de les formes de relació de la indústria de l’oci: fornades d’adolescents es concentren de divendres a diumenge en locals on l’estimulació a través de l’alcohol, les pastilles i la música són el seu únic al·licient. És l’oci dels 20 o 30 euros setmanals als que s’habitua als adolescents. Aquí, la cultura del “a veure si me’l puc follar” no dista gaire de la cultura de la mili de “a las mujeres hay que agujerearlas”, tot i que ara la mateixa actitud és recíproca amb nois i amb noies.

“Follar-se a algú” és entès com un simple joc de conquesta, de poder. L’activitat lúdica dels adolescents és aprendre tècniques de seducció –generalment vinculades amb els diners, tecnologies i estatus dels papes-. En això contribueix la venda d’alcohol i els locals que propicien la hiperestimulació sensorial. Aquest joc no és un joc innocent: hi ha molts adolescents i joves ferits per aquesta cultura darwiniana del follar, del follar és gratis –o sigui: follar no té conseqüències. És evident que una comprensió més àmplia del ser humà ens hauria de fer veure que aquesta cultura de les relacions és molt pobre, i que si bé hi ha algunes persones que s’acontenten amb això, en la majoria dels casos això no satisfà a la majoria, i crea grans bosses de buidor, a més de grans bosses d’adolescents ferits emocionalment parlant.

En aquest tipus de relacions, l’altre no compta. L’altre, home o dona, no existeix. Com vaig sentir d’una noia, també alumna meva, que li deia a la seva amiga: “Tinc ganes de ser infidel! Amb qui, amb un home o amb una dona?”. També l’homosexualitat ha entrat en força bàsicament com un joc d’exploració genital, de joc. La sexualitat s’ha convertit en un joc de golf: s’han d’omplir tots els forats. Més enllà d’una homosexualitat entesa seriosament, el capitalisme sexual l’ha convertida en un joc d’excitació.

2. Des de fa anys, les classes de sexualitat de les escoles contribueixen, en part, a aquest joc. La dimensió afectiva i emocional és inexistent. L’interès en entrar en el ser de l’altre, en descobrir-lo, en treballar per l’altre, en comprometre’s per l’altre és gairebé una qüestió alienígena. És la cultura de la irresponsabilitat. L’esquerra, en aquest sentit, és la propagadora per excel·lència d’una cultura de la frivolitat que casa molt bé amb el capitalisme. Pensar en relacions altruistes és quelcom que qualsevol formació política hauria de plantejar, de potenciar, pels camins que fos, perquè és la única que genera militància, compromís.

3. L’avortament generalitzat s’ha d’entendre en aquest tipus de cultura. La cultura de la frivolitat, de les relacions sense involucrar-se emocionalment, personalment... l’altre és per a mi un mer mitjà, mai un fi. Les posicions del cos i les pàgines pornogràfiques d’Internet –no oblidem, les més visitades- són àmpliament conegudes als instituts. L’avortament és bufar i fer ampolles, absolutament normalitzat.

La creació d’un ambient mediàtic normalitzador sobre “a ver quien la tiene más larga”, “quién folla con quién”, és un tema comú als Gran Hermano, El Bus, etc. I en aquest clima, el capitalisme salvatge, convergeix amb els objectius de la indústria mèdica. L’avortament és un bon negoci on hi ha sectors importants de l’economia implicats.

4. En aquest sentit, el PSOE de Zapatero s’ha convertit en el servidor més fidel de la cultura del capitalisme. No només perquè Zapatero hagi fet del totxo el seu veritable model econòmic a les grans ciutats o perquè sembla que el seu únic interès sigui omplir de Carrefours i Corte Inglés les grans ciutats. També perquè els valors el seu èxit electoral s’han fonamentat en l’agitació, en l’agitació sobre valors. A diferència del PSOE de González –que havia declarat que mentre la dreta es dedicava al món dels valors i la retòrica, l’esquerra es dedicava a la transformació econòmica i al canvi real-, el govern de Zapatero ha fet dels factors ideològics l’element central de la seva proposta política.

Aquests factors ideològics són els valors dels “nous moviments socials” dels anys setanta. Estem davant d’un PSOE profundament conservador. Valors com l’avortament lliure, el paper de la la família, han estat qüestionats per l’esquerra europea des d’una nova concepció del medi natural -els socialistes francesos veuen ja amenaçada la seva hegemonia per l’ecologisme. El problema és que el món dels valors de Zapatero són utilitzats a partir d’una màxima d’Alfonso Guerra: “és socialista el que fan els socialistes”. Lluny d’un model il·lustrat, com el socialisme dels anys vuitanta, el projecte del govern actual persegueix posicionar la societat espanyola entorn a progre o carca, contribuint a confrontació: rentabilitzar el fantasma de les dues espanyes.

Introduir pensament per davant de la consigna del poder és un deure ètic, cívic, polític. El PSOE ha fet contribucions importants a la cultura del nostre país. Però el PSOE són moltes coses. Del PSOE de la frivolitat es podria passar al PSOE de la responsabilitat.