El compromís amb l’austeritat

Mar Galceran

Sota el sol infernal del desert, una cinquantena de dones, tapades fins a l'extrem amb la burka negra, feien cua per obtenir un parell de galetes i un got de beguda. Eren les mares i familiars dels nens del casal del desert marroquí que vam convidar a participar en la festa del darrer dia. Algunes d'elles, molt hàbilment, un cop obtingut el preuat refrigeri, s'amagaven sota la burka les galetes i es tornaven a posar al final de la cua per a obtenir-ne de noves. Els que repartien el berenar ho tenien francament difícil per identificar a les "repetidores" perquè amb aquella indumentària era impossible. Inesperadament centenars de nens i altres dones començaren a atansar-se d'indrets propers i s'amuntegaven uns a sobre els altres per reclamar també alguna cosa per a menjar. El caos ens va envair totalment i les existències desaparegueren.

Just el dia posterior, en el nostre viatge de retorn, una escena radicalment oposada em colpia els sentiments. Arribàrem a primera hora del matí a un hotel d'una ciutat del nord del Marroc on ens esperaven per a esmorzar. Les cambreres estaven adequant el menjador i reposant les taules del primer torn, que ja havien servit, quan ens van demanar que anéssim passant. Taules amb tota mena de pastes, sucs, cafè i barretes de pa. Una de les voluntàries es queixava que en la seva taula mancaven les barretes de pa que les cambreres no havien tingut encara temps de reposar perquè anaven escopetejades amunt i avall. Em va doldre profundament aquesta queixa però més encara observar la quantitat de menjar deixat als plats un cop acabat l'esmorzar, entre ells la famosa barreta de pa.

L'austeritat, com tota virtut, no és innata ni natural sinó que implica una "decisió" i un treball de renuncia que difícilment poden exercitar els que han estat educats en l'excés i la sobreabundància. Acostumats a tenir sempre tot el que desitgen i en la quantitat que desitgen, sense cap mena d'esforç, no pas per a fer-ne sempre un ús sinó per simple afany de possessió. Molts de nosaltres vivim en aquest context de desmesures on potser ja no ens hauria de sorprendre l'actitud d'aquella voluntària incapaç d'assumir l’incident del pa. Ni tan sols observar en els altres experiències de precarietat i de necessitat de subsistència sembla que sigui suficient per a transformar les nostres actituds egoistes i benestants. No n’hi ha prou en mirar i contemplar. Ens cal viure i experimentar en la pròpia pell les mancances reals i les precarietats per a poder-nos comprometre amb la justícia social i la solidaritat amb els qui pateixen. Curiosament algú em deia recentment que durant les seves vacances havia "jugat" a ser auster: menjar sòbriament els aliments que collia directament de l'hort, desplaçar-se a peu a tot arreu, rentar la roba als llavadors del poble en comptes d'utilitzar la rentadora, prescindir del mòbil... i la seva despesa habitual s'havia reduït extraordinàriament.

L'austeritat tan sols la pot viure aquell que té capacitat i possibilitat de renúncia a aquelles coses que són realment supèrflues i innecessàries però perquè se sap sostingut per una sèrie de seguretats que sap que no posaran en perill la seva supervivència i el seu benestar. No pot ser auster aquell que no té possibilitat d'escollir, que no renunciar a les coses bàsiques perquè les necessita per sobreviure. L'austeritat del desert no és real, és imposada. Som les societats benestants les que hem i podem fer l'opció per a l'autèntica austeritat, per a una austeritat desitjada i lliure, no pas com a masoquisme o pur ascetisme, sinó per compromís amb la justícia social i la dignitat dels qui no tenen més remei que lluitar cada dia per implorar el menjar que ens sobra a les societats benestants. Com diu un amic meu, "la llibertat és obediència al bé". Tan sols qui té capacitat de renunciar a les passions i els desitjos que ens alienen i ens allunyen de la bondat, de la justícia, de la generositat.. pot ser lliure i tan sols qui sigui lliure podrà treballar i construir el bé, personal i aliè. Tan de bo l'austeritat no sigui un joc sinó una opció de compromís fonda nascuda de la nostra llibertat per al major bé de tothom.

Maria del Mar Galceran és professora / margalceran@telefonica.net