El rostre de la mort
Jordi Cussó
Aquest estiu, estant de viatge, va morir una persona de la
família. Era una tieta, ja gran, que sempre va viure a casa, amb els pares i
germans. Germana del meu pare, estimava als nebots com si fossin fills i sempre
va ajudar en tot el que va poder, alhora que portava una botiga de comestibles.
Aquest darrers anys, la malaltia i el mateix pas del temps, la van anar deixant
sense forces, i una matinada, mentre dormia, es va apagar del tot. Em va trucar
la meva germana per comunicar-m'ho. La mare, amb un germà i jo, tornàvem de
participar en uns col·loquis d'estiu. Malgrat no aturar-nos per arribar el més
aviat possible a casa, quan hi vàrem arribar, els
serveis funeraris feia estona que s'havien endut el cos de la tieta al
tanatori.
L'endemà de bon mati, vàrem anar-hi per rebre les visites dels familiars i amics.
Vaig entrar a a la sala de vetlla per veure la tieta
i fer una pregària. Però quina serà la meva sorpresa en veure el rostre de la
meva tieta, doncs no vaig ser capaç de reconèixer-la. Vaig sortir a fora per
veure si m'havia equivocat de sala, però no, estàvem al lloc indicat. L'havien
arreglat tant, a la tieta, que no semblava ella: vint anys més jove i amb la
cara pintada (ella mai es pintava). Aquella cara no era la de la persona
estimada. Jo no necessitava que la milloressin, ni tan sols que l'arreglessin;
no calia que fes goig, simplement era morta i no havíem de dissimular aquesta
realitat embellint artificialment el seu rostre. Vaig recordar aquella dita
catalana: què farem? Mala cara quan morirem! Haurem d'inventar-nos un altre
dita, perquè ara quan morim, pel que es veu, fem molt bona cara, quasi millor
que quan som vius.
Em vaig preguntar perquè
fan això els serveis funeraris i vaig concloure que és perquè la gent ho demana. Una cosa és tancar els
ulls i la boca del difunt i una altra molt diferent maquillar-lo fins a
l'extrem que no sembli mort. És aquesta una manera de dissimular la mort? Si no
fem mala cara, serà més fàcil assumir-la? I el més curiós de tot -i això també
ho he vist amb altres difunts que darrerament he acompanyat-, és que et queda
la sensació que cap d'ells ha patit, que a tots els ha quedat una cara de pau i
tranquil·litat sorprenent. Realment és una cara de pau o és la que volem que
figuri?
La nostra societat
occidental no acaba d'assumir el fet de la mort i ens neguem a acceptar-la. Per
això l'amaguem el més possible i quan no podem fer-ho la maquillem per
ensenyar-ne una cara amable i afable. Ens cal reconciliar-nos amb la mort,
fer-la la nostra germana, que diria Francesc d'Assís.
Entendre que la mort no és algú que ens ve a buscar per treure'ns el valor més
preuat que és la vida, sinó que la nostra vida és mortal, té principi i final.
Sóc un ésser mortal, és a dir, només podem existir si morim. I la mort és la darrera cosa que fem en
aquesta vida, per tan la mort no té sentit en ella mateixa, si en té és perquè n´hi dóna la vida. Per tant no ens hem de preocupar per la
mort, sinó per viure en plenitud, que és la millor manera de preparar-nos a ben
morir.
La cara que faré un cop
m'hagi mort em preocupa molt poc, la que realment m'ocupa es la que faig mentre
visc, aquella que comporta una rialla o un plor, un somriure o una ganyota de
tristesa, la que mostra duresa o tendresa. I sobretot la que fa riure, somriure
o entendrir als que m'envolten. Aquest rostre viu és el que ha se ser amable i
afable i això amb maquillatges no ho podrem assolir. Brolla de l'interior de
l'actitud de vida que hi ha en nosaltres. És allò que diem: la cara és el
mirall de l'ànima. Animem-nos a viure i així sabrem morir.
Jordi Cussó és economista / jordicusso@terra.es