Ser pares: un goig i una responsabilitat

Jep Alcalde

«La relació que s'estableix entre la mare i el fetus és única, i és única perquè la vida del fetus depèn de la vida de la mare, fins que aquest no és viable fora d'ella (...); Déu ha posat en mans de la mare la supervivència del fetus fins que aquest no és viable, aquest és el respecte; si Déu ha posat en mans de la mare la vida d'aquest fetus, nosaltres no som ningú per llevar-li; des de Déu mateix ha estat posada aquesta vida en mans de la de la mare» (Germana Teresa Forcades).

Un profund respecte, fer costat a la mare, acompanyar-la, tendresa, comprensió, no judicar... aquests són alguns dels sentiments que em neixen quan penso en una mare que, per les circumstàncies que siguin, es veu empesa a interrompre l'embaràs del fill que porta dins seu. I no només pel fet en si mateix, sinó també perquè aquesta mare el tindrà present al llarg de tota la seva existència. Sóc "pare", per tant "home", i en conseqüència puc acompanyar però no experimentar, en la seva profunditat, els sentiments més íntims que pugui experimentar una mare que ha hagut d'avortar. Entenc que el posicionament respecte de la interrupció voluntària de l'embaràs, requereix una reflexió serena, desapassionada i multidisciplinària, en què es valorin en tota la seva complexitat les realitats i els entorns social, cultural, econòmic i familiar en què està immersa la mare, cas per cas: no es pot tractar per igual els desiguals.

La veu popular sovint diu que "no hi ha amor més gran que el que pugui sentir un pare per un seu fill"; és cert, però encara és més cert, penso, que "no hi ha amor més gran que el que pugui sentir una mare pel seu fill".

La Montserrat i un servidor som pares de dos vailets, ara ja adolescents, i l'experiència de la paternitat és una de les meravelles més apassionants que la vida ens hagi pogut mai regalar. Amb els pas del temps he anat -vaig- assaborint que tenir un fill és un regal de plenitud, les responsabilitats però també i sobre tot les gratituds, els maldecaps però també i molt intensament les "estones de cel", experimentar cada dia que, al capdavall, la vida ens és donada i la mereixem donant-la.

Al fil d'aquestes paraules no puc evitar la temptació, que ja em permetreu i disculpareu, de fer una breu, i per tant ara necessàriament incompleta, referència a l'"Avantprojecte de llei orgànica de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs" (versió final del proppassat 14 de maig), que en les darreres setmanes, el govern espanyol ha remès a les Corts Generals. Aquest avantprojecte, segons diu el seu article 1, té per objectiu "garantir en un entorn lliure de coerció, discriminació i violència, els drets fonamentals en l'àmbit de la salut sexual i reproductiva, regular les condicions de la interrupció voluntària de l'embaràs i establir les corresponents obligacions dels poders públics".

El cert és que si aquest avantprojecte de llei ha sortit a la llum amb tanta fressa, poc que és pas pel seu objecte, sinó per la pretensió del govern espanyol que les noies-mares que tinguin complerts els setze anys puguin atorgar el seu consentiment per a la interrupció legal de l'embaràs, sense necessitat de consentiment patern. Això no ho diu la llei així tal qual, ignoro si expressament o per defectuosa tècnica legislativa, sinó per remissió i modificació, en la seva disposició final segona, de la llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l'autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d'informació i documentació clínica.

No sóc ningú per a valorar la llei, però considero que, lege lata, i atès que l'article 12 de la Constitució Espanyola estableix la majoria d'edat als divuit anys, respectuosament discrepo de la pretensió del legislador, sota sospita de probable inconstitucionalitat, de decidir ara que, per a un fet tant rellevant per a la mare i pel fill com la interrupció voluntària de l'embaràs, ja no calgui ni ser major d'edat ni tampoc, precisament perquè es tracta d'una menor, el previ consentiment dels pares o representants legals de la noia-mare, i la llei no només prescindeix del previ consentiment sinó inclusiu del coneixement patern.

No comparteixo el criteri del legislador de proposar una normativa que, sigui dit amb tots els respectes, no va fins el fons de la problemàtica existent quan una mare-noia es planteja la interrupció voluntària de l'embaràs; entenc que la proposta del legislador, davant d'un situació tan complexa, delicada i sensible, en què hi haurien de dir la seva diversos operadors, sobretot de l'àmbit social, no baixa a les arrels de la problemàtica sinó que, precisament i en contra, el que fa és treure's el problema de sobre i optar per la via més fàcil, atemptant a més a més -considero- contra el propi cos constitucional.

Jep Alcalde és pare de família i advocat