El dret d’engendrar: un deure humà i humanitzador

Diego López

Avui en dia podria semblar un contrasentit parlar del dret a engendrar mentre en el debat polític, social i religiós s’està replantejant el dret a l’avortament, qüestió aquesta que podria evitar-se si se separés el que és el plaer sexual del que seria pròpiament l’acte d’engendrar -les parelles, en la seva vida sexual, poden arribar al gaudi total, a l’orgasme, sense necessitat de què hi hagi penetració, acte encaminat a la procreació-. Però aquest és un altre tema que concerneix a l’ètica sexual i no al tema que ens ocupa, com és el dret a engendrar, si bé la procreació està relacionada amb el plaer però no el plaer amb la reproducció.

Endinsant-nos en el dret a l’engendrament hem de dir que aquest es compta entre els drets naturals que tot ésser humà té i que preexisteix a tot ordenament jurídic. Aquest dret es troba indiscutiblement en la línia de perpetuar-se, les persones, com a espècie. A més a més, l’experiència ens demostra que quan una persona desitja realment fer alguna cosa dins les seves possibilitats, ho acaba fent. I en aquest sentit, quan la dona desitja i decideix procrear -si res fisiològic li ho impedeix- pot fer-ho independentment de l’estat civil, de si viu sola o amb parella o del mètode -si vol fer-ho a través d’un acte sexual copulatiu o per reproducció assistida, ja sigui aquesta mitjançant inseminació artificial o fecundació in vitro, possibilitat, aquesta última, emparada pel dret positiu recollit a l’article sisè, apartat 1, de la Llei 35/1988, d’11 de novembre, sobre Tècniques de Reproducció Assistida-.

Aquest dret natural positivat és per a alguns il·limitat i per a altres limitat ja que aquests darrers reclamen certs controls cap a les persones incapacitades -mentals, físiques o socioculturals- per tal que no procreïn.

Si bé per a uns, la procreació és un dret il·limitat, per a altres la funció reproductiva ha de ser limitada i regulada convenientment. Amb quin objectiu? El d’evitar naixements poc feliços a conseqüència de pares incapacitats per a valorar el que significa engendrar un fill o impossibilitats per a posteriorment propiciar un ambient, un indret, unes cures... uns mínims que afavoreixin l’acollida al nou ésser dignament i no condemnar-los a l’abandonament i a l’ostracisme social.

Però podem parlar d’un dret a la procreació o més aviat a l’exercici responsable del fet reproductiu, o potser d’un dret a la procreació que es transforma en un deure humà i humanitzador amb el nou ésser al qual engendrar?

Possiblement aquest primer germen i base per a una bona i coherent humanització passa per l’acceptació plaent per part dels pares de la pròpia existència. Una existència que se’ns mostra limitada i contingent -no necessària i fruit d’innombrables avatars històrics; si la història hagués estat diferent al que ha estat avui no existiríem-, una existència que té un principi -el nostre engendrament, abans no érem- i una fi -la nostra mort, el gran límit que posa si a aquesta tipus d’existència que coneixem-, una existència que pot emmalaltir i doldre... però també a la vegada, plaent, alegre, festiva... encara que aquests últims aspectes ens costa menys acceptar-los amb alegria que els anteriors. Si no acceptéssim amb goig aquest tipus d’existència limitada que tenim seria una incongruència que engendréssim nous éssers, els quals, presumiblement, seran els éssers que més estimarem, perquè els condemnaríem a viure una existència que rebutgem i contra la qual ens rebel·lem.

En la dècada dels anys seixanta del segle passat alguns hippies (moviment juvenil contracultural caracteritzat pel seu pacifisme i la seva actitud inconformista amb les estructures socials vigents a la seva època) rebutjaven tenir relacions sexuals fecundes perquè no acceptaven aquest tipus d’existència humana. Però quan s’arriba a una humilitat òntica -alegria d’existir, sent el que sóc, sabent que podria no haver estat i que un dia deixaré de ser-, es pot exclamar: «quina sort haver de morir!». Perquè això vol dir que existeixes: en aquest món només no moren els que no existeixen.

El deure d’entusiasmar les noves generacions

Des d’aquesta base s’ha de motivar les noves generacions en l’alegria d’existir, ja que els joves tenen el dret a ser motivats i entusiasmats en la seva pròpia existència, ja que ells no han demanat ser engendrats, no existien. I nosaltres, els adults, començant pels pares, seguint pel seu cercle més immediat i per la societat, tenim el deure i l’obligació de motivar-los i entusiasmar-los en l’existència, principalment amb l’exemple. Com volem entusiasmar si no tenim entusiasme? I com podem donar alegria de viure al nou ésser si com a progenitors no estem contents d’existir? Els joves necessiten sentir que els seus pares i els adults estem contents d’existir. Si els progenitors no ho estan... com és que s’han atrevit a engendrar als seus fills per a aquesta existència que a ells no els satisfà? L’actitud humana madura i coherent és estar content. També és cert que algunes persones han sofert i pateixen un cúmul tan gran de limitacions, patiments i carències gravíssimes en el seu viure quotidià que es comprèn que no puguin sentir ara amb facilitat l’alegria de ser, el plaer que significa existir podent no haver existit. Però, aquells que no estan contents de ser qui són, ni com són, ni del món que els envolta, és difícil que col·laborin amb realisme i gust per a millorar, en la mesura de les seves possibilitats, les condicions humanes i ecològiques de les actuals existents i així poder ser tots plegats una mica més feliços.

La persona entusiasta és aquella que està contenta amb l’existència i que gaudeix de la vida, que se sent lliure i coresponsable; i per tant, desitja millorar el seu entorn familiar, acadèmic, econòmic, polític, social... des d’aquesta energia que sorgeix d’aquesta actitud vital que és l’entusiasme.

Els fills necessiten veure als seus pares, la família, la societat, entusiasmats de treballar i millorar el món, de superar les dificultats, amb esperança i alegria. Així, a les noves generacions els serà més fàcil integrar-se en aquesta tasca, i fins i tot, molt probablement, ho faran amb goig; preparant-se tan com sigui possible en les diferents ciències i tècniques, segons la seva pròpia vocació i no sota un interès egoista.

Diego López-Luján és llicenciat en Teologia Moral i actualment és professor de Moral Mèdica a la PUCMM (Pontificia Universidad Católica Madre y Maestra) de Santiago de los Caballeros, República Dominicana / l.lujand@gmail.com